Liern Cerach, Rafael-Maria

Nom literari Rafael-Maria Liern
Data de naixement 11/04/1832
Data de mort 13/11/1897
Biografia (València 1833 - ) Rafael Mª. Liern i Cerach nascut al si d'una família burgesa valenciana, arribà prou tardanament a llicenciar-se en Filosofia i en Lleis per la Universitat valentina. Fou un temps funcionari públic, i després ho va ser d'una companyia de ferrocarrils, però abandonà el treball burocràtic pel conreu de la literatura, sobretot la còmica, tant la poesia com el teatre i el periodisme. A València fou director del setmanari satíric El Saltamartí, no compromés políticament, que, amb intermitències, es publicà el 1861-1862, el 1868 i el 1882. Residí molts anys a Madrid, on treballà com a actor, i arribarà a ser director del teatre Real i altres coliseus. Liern mai no se sentí vinculat al moviment de la Renaixença, ni s'adherí a la colla conservadora i cultista de Llorente, ni tampoc no estigué al costat del sector progressista i popular de Bonilla i de Llombart. Liern tenia una gran facilitat per a escriure, sobretot teatre, i fou autor de més de tres-centes obres, la majoria de les quals i totes d'envergadura en castellà. Totes les seues peces teatrals valencianes són només d'un acte i del tipus de sainet en vers. La primera, la del 1858, fou estrenada al teatre Principal de València, a benefici de l'actor Joaquim García Parreño i es titula De femater a lacayo, i l'any següent, el 1859, pel mateix còmic i al mateix local, fou posat en escena el sainet Les elecsions d'un poblet. L'entusiasme que provocaren els èxits de la política de modest expansionisme colonial dels generals O'Donell i Prim, motivà que diversos comediògrafs valencians dedicassen obretes de circumstàncies a les victòries militars del Marroc; Liern publicà el 1861, La toma de Tetuan, improvisació lírico-bilingüe amb música de Joaquim Miró. El mateix 1861 foren impreses altres dues peces seues, Amors entre flors y freses, o Un rato en l'Hort del Santísim i En les festes d'un carrer. També aquell 1861 s'estrenà al teatre Principal, a benefici de l'actor Josep Mª. Olona, el joguet còmic titulat Una paella, que fou editat l'any següent. El 1862 foren estrenades també al teatre Principal, a benefici de l'actriu Matilde Bagà, les peces La flor del Camí del Grau i La mona de Pascua, impreses el mateix any. Conté alguns fragments en valencià la peça Dos pichones del Turia "juguete lírico-bilingüe" en un acte i en vers, amb música del mestre F. Asenjo Barbieri, estrenada al teatro de la Zarzuela, de Madrid, el 1863, i impresa a Madrid el mateix any. Tingué una motivació anecdòtica, el benefici als damnificats per les inundacions de la Ribera del Xúquer, la peça Aiguar-se la festa, estrenada als teatres Principal i de la Princesa el 1864 i duta a la impremta el mateix any. L'any 1866, per al benefici de l'actriu Caterina Civilí, al teatre Principal fou estrenada Una broma de sabó, obreta impresa l'any següent. El 1867 s'estrenà La cotorra d'Alacuàs, i el 1866 fou estrenada i impresa l'obreta Telèmaco en l'Albufera, paròdia de Le jeune Télémaque, de Fénélon, llibre amb molt prestigi entre els educadors d'aleshores que l'imposaven als xiquets fills de la burgesia. Durant el període revolucionari foren estrenades, a benefici de l'actor Carles Morrón, al Teatro-Circo Español, el 1872, El Mesies en Patraix, obreta impresa el mateix any, i en el teatre de la Llibertat, abans denominat de la Princesa, dues peces líriques amb música de Benet Montfort, Carracuca!, el 1873, i El que fuig de Déu..., el 1874. La producció dramàtica prosseguí durant la Restauració, encara que minvada amb les mateixes característiques. Durant aquest període les obretes en valencià quedaben reduïdes a la condició de "fi de festa", ja que es solien representar per relaxar l'emoció del públic rere la representació de melodrames en castellà. Amb tot això Liern és la primera figura amb una certa categoria literària que tingué l'art dramàtic valencià, autor, actor i director tot d'una peça. Liern no volgué adherir-se a la Renaixença, i sembla que no tenia gaire fe en el futur de la llengua del país com a vehicle d'expressió literària culta. Havia assolit bons èxits en castellà, principalment amb La almoneda del diablo, estrenada el 1862 al Principal de València, la qual repetí el triomf a Madrid, i encara que ell no professava l'autoodi lingüístic, acceptava dòcilment la diglòssia.
Obres
¡Carracuca!
Adam i Eva en Burjassot
Agüelo Patillagroga, L'
Aiguar-se la festa
Alcalde Gàbia, L'
Alumna de Baco, Una
Amors entre flors i freses
Arròs amb gegants i nanos
Berenaret en el Grau, Un
Bou del senyor Raimundo, Els
Broma de sabó, Una
Catxupín en Catarroja
Comedianta Rufina, La
Conversió dels jodios
Cotorra d'Alaquàs, La
De femater a lacai
Doctor de secà, Un
Dos Adams contra una serp
Dues pitxones del Túria
El que fuig de Déu...
Eleccions d'un poblet, Les
En les festes d'un carrer
Figures de Cera, Les
Flor del camí del Grau, La
Messies de Patraix, El
Mona de Pasqua, La
Nuvoladeta d'estiu
Ocasió la pinten calba, La
Paella, Una
Parents de Jaume el cabut
Pollastre don Tadeo, El
Rato en l'hort del Santíssim, Un
Rosa i dos abelles, Una
Salsa d'Aniceta, La
Secret de la Sària
Sessió d'Honor
Tamberlik en Russafa
Telémaco en l'Albufera
Toma de Tetuan, La
Volantins en Xirivella
Xavaloies