El nom propi de persona Francesc/-a

1) El nom de persona Francesc (en masculí) i Francesca (en femení) està documentat en la nostra llengua des d’antic (s. XIII); vegeu, com a mostra, les referències documentals següents:

Sent Bernat, Sent Francesc [...] e tots los confessors. (Ramon Llull, Blanquerna, 8, 1, dins Alcover-Moll, s.v. Francesc)

Francesch d’Artesa (Relació de parroquians de Sant Pere, seu de València, 31-V-1373, ed. de Rubio & Rodrigo 1997, p. 121)

Item, l’onrat en Francesch Aguilar, justícia criminal, tramet una letra, excusatòria [...] (Carta dels jurats de València, 15-VIII-1401, ed. Rubio Vela 1985, p. 332)

[...] e vestit de l’hàbit del gloriós Sant Francesch, vivint d’almoines. (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, capítol IV, p. 10)

La dona na Francesca, muller de n’Arnau Sanç. (Relació de pobladors de Xert, 2-VIII-1510, ed. de Valldecabres, 2002, p.227)

¡O, si em donàs la Verge
la gràcia de sanct Francesch!
(Miquel Serres i Valls, “Romanç en llengua valenciana”, 1667, ed. de Ferrando 1983, p. 1049)

Francesch, ca m. f. ‘Francisco, ca: nombre de varón y de mujer’ (Martí i Gadea, 1891, s.v.)

2) S’ha mantingut viu en l’antroponímia valenciana fins a l’actualitat.

3) Francesc/ -a deriva del llatí FRANCĬSCUS, és a dir, ‘francés, natural de França’.

4) S’escriu Francesc (en masculí) i Francesca (en femení), segons les normes gràfiques vigents. La grafia ch final que trobem en la documentació antiga ha estat substituïda per c en l’ortografia contemporània (cf. Generalitat Valenciana 1991).

Es pronuncia [fRan’sesk] (català occidental i valencià), [fR«n’sEsk] (català central) o [fR«n’s«sk] (balear). N’hi ha també la variant Francés (o –ès), antiga i ara més pròpiament popular.


Alacant, 18 de juny del 2002



St. Josep Martines
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana