VII Premis de la crítica
Parlaments
Acta de lliurament dels Premis
| El Consell de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, reunit a la Universitat Jaume I de Castelló, després d'estudiar les propostes presentades per les diferents ponències constituïdes a l'efecte, va acordar la concessió dels VII Premis de la Crítica de cada una de les cinc modalitats establertes, en els termes que tot seguit s'especifiquen: | |
| Modalitat de Creació Literària | A proposta de una comissió integrada per Lluís Meseguer, com a president, Josep Manuel San Abdon i Vicent Usó, l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana atorga aquest premi a la novel·la de Joan Francesc Mira, Purgatori. Seguint el procés iniciat amb Els treballs perduts, i a l'espera de l'anunciada tercera obra de construcció narrativa i de reflexió sobre València, Purgatori combina de manera equilibrada tres vectors: les capacitats temàtiques dels gèneres narratius triats, la dimensió del coneixement de la ciutat i la història, i una escriptura allunyada del retoricisme i fonamentada alhora en la versemblança i la voluntat d'estil. En un any on la producció literària valenciana ha estat realment fecunda, cosa que feia difícil la tria per a l'atorgament d'aquest guardó, l'Institut ha premiat no sols la trajectòria d'aquest escriptor consumat sinó, més en concret, una obra singular que considera particularment reeixida. |
| Modalitat de Literatura Infantil i Juvenil | D'acord amb la proposta de la ponència elaborada per Monserrat Ferrer Ripollés (Presidenta), Manuel Garcia Grau i Josep Maria Chordà Fandos, l'IIFV opta per concedir el premi corresponent a La ciutat dels gratacels, escrita per Xaro Vidal i Josep A. Fluixà i publicada per l'editorial Bromera.
Les raons principals que justifiquen aquesta proposta són les següents: * La voluntat de destacar la importància del teatre en la formació literària d'infants i joves, i de donar suport a iniciatives d'autors i d'editorials que arrisquen en aquesta línia. * L'existència d'una trama argumental sòlida que manté l'atenció del lector/espectador/actor, ja que l'obra permet un doble acostament al teatre: el del lector que accedeix al text teatral com a producte escrit, amb diàlegs i acotacions; i el de l'actor que s'endinsa en una representació teatral. En aquest sentit, l'obra s'acompanya d'orientacions que ajuden a la posada en escena. * El contingut temàtic, que enllaça amb les preocupacions actuals sobre el desenvolupament sostenible i la qualitat de vida a les ciutats, des d'un plantejament accessible als infants. * D'altra banda, l'acurada presentació, amb il·lustracions de Josep Aguilar, contribueix, també, a acostar la lectura al públic infantil. * Cal destacar, finalment, que aquesta obra és resultat d'un treball previ realitzat per una mestra (Xaro Vidal) amb els seus alumnes, que transformaren en text dramàtic i representaren una narració anterior de Josep A. Fluixà. Es tracta, doncs, d'un exemple esplèndid d'introducció de la literatura en el món infantil i escolar. |
| Modalitat d’arts escèniques i audiovisuals | La comissió ponent ha estat consituïda en aquest cas per Antoni Tordera, com a president, Biel Sansano i Miquel Francés. L'Institut ha decidit, sobre la base de la proposta presentada, premiar la realització teatral Un enemic del poble de H. Ibsen. Traducció de Juan Vicente Martínez Luciano i Antoni Lluch. Direcció escènica: Carme Portaceli. Producció: Teatres de la Generalitat Valenciana. Estrena: Febrer 2003. La versiò valenciana d'aquest text emblemàtic de la cultura europea és acurada i àgil, tot potenciant la seua incidència actualitzada sobre els plantejaments de la consciència cívica enfront d'interessos de tota mena que cal sotmetre a crítica. El premi, tot i que es personifica en la seua directora, Carme Portaceli, s'atorga a l'espectacle en el seu conjunt, realitzat per un equip artístic i uns actors molt majoritàriament valencians, produït per una institució pública valenciana i que ha merescut crítiques excel·lents i una magnífica recepció per part del públic. |
| Modalitat de Comunicació i Difusió Cultural | Per proposta dels ponents, Vicent Alonso (president), Ezequiel Moltó i Francesc Pérez Moragon, es concedeix aquest guardó al setmanari El Temps, en reconeixement de la publicació del seu número 1000 i de la seua trajectòria, ininterrompuda des de 1984, al servei de la informació en català, dels referents de la nostra cultura i de la creació d'un espai comunicatiu ambiciós on els personatges dels creadors, artistes, polítics, científics o empresaris s'insereixen en el camp periodístic. En aquest sentit, els mil números d'El Temps constitueixen una fita inèdita en les iniciatives d'aquesta mena engegades des de València, no tan sols per la continuïtat assolida sinó per la seua alçada com a projecte d'informació, de divulgació del coneixement, d'aproximació a la problemàtica del món actual, i així mateix com a instrument d'una cultura del debat. Però, sobretot, el que l'Institut Interuniversitari vol destacar amb aquest premi és la contribució d'El Temps -gràcies a l'elaboració dels registres periodístics i a la seua difusió social- pel que fa a la consolidació d'un àmbit d'ús de la nostra llengua que dissortadament presenta encara dèficits molt cridaners. |
| Modalitat de Estudis Lingüístics i Literaris | A proposta de la ponència presidida per Tomàs Martinez Romero i integrada a més per Maria Josep Cuenca i Ferran Carbó, es concedeix el premi corresponent a les obres publicades durant l'any 2003 al llibre Doblatge i subtitulació per a la TV (Vic, Eumo editorial), de Frederic Chaume Varela, per tal com presenta un estudi rigorós en la seua metodologia i innovador per la seua temàtica, sobretot en el nostre context sociolingüístic, on constitueix un treball ple de suggeriments en un àmbit de la lingüística aplicada el conreu del qual convé esperonar. A cavall entre la traductologia, la lingüística i els estudis fílmics, la recerca de l'autor és una contribució consistent a les dues grans varietats de la traducció audiovisual, el doblatge i la subtitulació, cosa que el farà esdevenir previsiblement bibliografia de referència en aquest camp. |
Discurs del Director de la Seu de la Universitat de Castelló de l'IIFV
Excm. I Mgfc. Sr. Rector, autoritats, amigues i amics:
Ens reuneix ací una festa dels llibres, de la llengua i de la cultura. Benvinguts, benvingudes. La UJI obre avui les seues portes per acollir el lliurament públic d’uns premis concedits a l’obra feta i ja socialment difosa. Amb aquests premis, establerts fa set anys per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, es vol realitzar un acte de distinció, contribuir institucionalment a la selecció orientativa i la sedimentació històrica dels esdeveniments més significatius de la cultura de la paraula. Segurament és una de les tasques que la Universitat pot exercir amb més profit i des de criteris més independents en la complexa societat on vivim. Pensem que ho ha de fer sense dogmatismes de cap mena, perquè és clar que ningú pot atribuir-se en una societat plural, com la que defensem, el monopoli de la crítica. Però ho ha de fer amb consciència del capital simbòlic que la institució universitària posseeix en el camp intel·lectual i cultural. Es tracta d’un capital simbòlic que cal dosificar per evitar tota mena d’inflacionismes devaluadors. Els nostres premis, que al llarg de la seua trajectòria han anat reduint-se en nombre de modalitats (i alhora han ampliat el seu espectre des la literatura estricta cap a l’espectacle i la comunicació social), probablement es faran encara més restrictius en un cert sentit, tot esdevenint bianuals a partir d’enguany mateix, en una nova etapa que l’Institut IFV pretén dissenyar i que tindrà, entre altres característiques, el canvi de periodicitat, amb la conseqüència pràctica d’un pas més en el rigor selectiu i en el seu valor com a distinció honorífica.
Però avui és la festa dels premis de la crítica 2003, atorgats en aquesta primavera tan commoguda de soca-rel pel dolor i per l’esperança, per distingir una sèrie de fets culturals vinculats a la paraula i que un Institut filològic com el nostre ha de resseguir amb tota l’atenció. Al capdavall, és innegable que una llengua no pot explicar-se sense una massa de dades lingüístiques que són fets de discurs, actes individuals i col·lectius d'expressió que han anat acumulant-se com a usos consolidats al llarg d'una tradició històrica.
Una llengua es crea, es desenvolupa en el creixement dels seus usos, va musculant-se amb l'exercici i desenvolupant les seues potencialitats. Els àmbits creatius de la paraula -literatura, periodisme, traducció, espectacle- constitueixen una manera d'obrar cambres noves en l'edifici de l'idioma, un creixement de branques, un engrandiment de les galeries subterrànies del pou, una contribució al desenvolupament de l'arxiu discursiu on els altres parlants poden anar a beure i manllevant estratègies, exemples, maneres de dir el que es vol dir.
La collita d'avui és resultat de la sembra d'ahir, d'un llarg ahir. Això ha estat, per exemple, la immensa tasca dels escriptors i escriptores del segle XX valencià. Es tracta de generacions de ciutadans que participaren en una renaixença efectiva de l'ús de la llengua, que lluitaren per buscar models d'expressió adequada en gèneres que sovint no havien tingut conreu entre nosaltres. I s'esforçaren -generalment de manera autodidacta- en la tasca de manejar amb correcció les estructures gramaticals, pactaren les normes de Castelló el 1932 com a condició sine qua non per al reviscolament efectiu d'un valencià que sabien part d'un idioma més ampli i esponerós. Es tracta de nombrosos practicants fidels i il·lusionats de l'escriptura en una llengua les condicions sociolingüístiques de la qual no els permetien la professionalització literària, i que, malgrat tot, lluitaren imaginativament per fer-se un públic, per arribar al minso món editorial del moment, per persuadir els seus lectors que els diàlegs de ficció eixits de la seua ploma eren creïbles, naturals, eficaços.
Recordem tot això ara perquè és de justícia, però a més amb una intencionalitat ben concreta: la d'advertir contra la temptació, que alguns senten avui, de saltar per damunt d'aquest patrimoni de milers i milers de pàgines laboriosament confeccionades i decidir pautes vulgaritzadores o castellanitzadores per a la llengua escrita culta. I això seria més greu en aquests moments, quan, per primera vegada en la història, es donen les condicions objectives, si hi ha voluntat de fer-ho, per vehicular-la, aquesta escriptura culta, entre la joventut valenciana.
No cal insistir en la importància decisiva que les noves tecnologies tenen avui en aquestes transformacions del panorama cultural que afecta en molts sentits la vigoria de la llengua en el futur. La UJI, capdavantera en l'adopció i l'adaptació dels nous instruments comunicatius, ha volgut cedir la paraula a un dels més emblemàtics conreadors d'aquestes noves eines en català: Vicent Partal, valencià de Bétera, fundador i director de Vilaweb. Un home forjat en la pràctica del periodisme (El Temps, Diari de Barcelona, Catalunya Ràdio, etc. ) i preocupat per l'actual política internacional (tema al qual ha dedicat tres llibres) i per la funció dels nacionalismes en aquest horitzó. En aquests nou anys transcorreguts des de la creació de la Infopista per Partal, Maresme i associats, Vilaweb ha esdevingut un referent ineludible per al món del ciberperiodisme emergent i, en general per a les pràctiques periodístiques de tota mena. No es tracta només d'una empresa d'Internet, sinó d'un autèntic mitjà de comunicació gràcies al qual la societat de la informació puga progressar en el camí d'una societat oberta al debat i en la via d'un aprofundiment en la democràcia. I tot, això, no cal dir-ho, en el marc d'un compromís ferm amb la catalanitat de la paraula i la cultura.
En aquestes coordenades de compromís nacional i d'exploració dels canvis tecnològics i socials, Vicent Partal disposa d'un impagable observatori d'experiència, des del qual avui pot avaluar com pocs l'efecte de les sotragades d'esdeveniments tan trasbalsadors com els que acabem de viure. La seua xarrada sobre l'11-M i la crisi del periodisme serà, ara, una mostra de la reflexió elaborada des d'aquest observatori que és, a més, un laboratori de projectes de futur.
Discurs del Director de l'IIFV
Excel·lentíssim i magnífic senyor rector de la Universitat Jaume I de Castelló, senyores i senyors, col·legues, amics i amigues:
Un altre any, en data pròxima al dia de Sant Jordi, al 23 d'abril dia del llibre, enguany amb una primavera entre dolorosa i esperançadora, ens reunim en un acte acadèmic per a concedir el Premis de la Crítica que l'IIFV va instituir fa set anys. Com és sabut els Premis de la Crítica són una activitat anual que es realitza des de l'any 1998, amb la participació de les tres universitats que integren l'IIFV -Universitat de València, Universitat Jaume I i Universitat d'Alacant- i que organitza alternativament cadascuna de les seus. Els tenen la finalitat d'augmentar la relació de l'IIFV, i per tant de les tres universitats esmentades, amb les activitats literàries i culturals que es produeixen al País Valencià en la nostra llengua. Però dels Premis ja n'ha parlat el professor Vicent Salvador, director de la seu de l'IIFV de Castelló. Jo aprofitaré l'ocasió per a referir-me a altres relacions de l'IIFV amb altres activitats i amb altres sectors socials.
Per això ve al cas recordar que el dia 24 del mes passat presentàrem a la Universitat d'Alacant, en un acte presidit pel rector, els números 6, 7 i 8 de la nostra col·lecció Syimposia Philologica. Aquests volums recullen la major part de les ponències i de les comunicacions del I Congrés Internacional «Llengua, Societat i Ensenyament» que organitzat pe l’IIFV, se celebrà a la Universitat d’Alacant en novembre de 2000. No entraré ara en el contingut d’aquests llibres. No obstant això, sí que en comentaré alguna cosa. Amb aquest congrés l’IIFV, com a institució universitària, compromesa amb la societat a què vol servir, volia col·laborar de manera rellevant a analitzar, amb la màxima serenitat i el major rigor possible, el procés de redreçament cultural i lingüístic, i, encara una cosa més important, a fer propostes sobre les possibilitats d’actuació futures en una societat com la nostra en canvi constant.
Una altra cosa és si qui hauria de fer cas de bona part dels estudis que s'hi ofereixen, de les anàlisis que s’hi fan, de les conclusions a què s’hi arriba i de les propostes que s’hi ofereixen, en farà prou cas o no ja que és evident que no passem per la millor de les etapes en l’aspecte cultural i lingüístic. No es veu per enlloc la voluntat política de l’administració de progressar en el procés de normalització. En tot cas les nostres autoritats polítiques, no podran al·legar que no sabien què calia fer per aconseguir allò que, entre altres preceptes legislatius, la mateixa Llei d’ús i ensenyament del valencià propugna i que no s’aconsegueix. I no s’aconsegueix perquè, entre altres motius, les coses que s’haurien de fer, en massa ocasions no es fan o, el que encara és pitjor, es fan malament.
En els tres volums de Llengua, societat i ensenyament hi ha estudis sobre les repercussions sociolingüístiques dels distints programes educatius de l’ensenyament no universitari que al País Valencià es poden aplicar legalment. Els resultats que s’obtenen amb els programes educatius bilingües són, de bon tros, els més positius. Ens referim especialment al PEV, programa d’ensenyament en valencià per a alumnat valencianoparlant, i al PIL, programa d’immersió lingüística. Els programes bilingües aconsegueixen resultats significativament millors en molts aspectes, tant en l’aprenentatge de les diferents llengües que s’utilitzen a l’aula –l’alumnat aprén més valencià i també més castellà i fins i tot més anglés o francés-, com també respecte a les actituds lingüístiques, al predomini lingüístic –si hi ha més o menys equilibri bilingüe-, respecte a la percepció de la vitalitat etnolingüística, respecte a la seguretat lingüística i respecte a la identitat. En aquest sentit és significativa la conclusió que pot llegir-se en una de les ponències: «... mentre els programes bilingües (PIL i PEV) ajuden a preservar la identitat del grup etnolingüístic minoritzat (el grup valencià), els programes monolingües (PIP) no aturen el procés de minorització de la identitat valenciana» i això malgrat que l’estudi també posa de manifest que «les identitats valenciana i espanyola no són excloents: es pot tenir una identitat valenciana alta i, al mateix temps, tenir també una identitat espanyola elevada». En definitiva, els programes educatius bilingües són en l’actualitat l’única alternativa educativa realista per a posar fre al procés de substitució lingüística que s’observa al nostre país i a més a més es confirma que són els únics programes educatius que responen vàlidament el desideràtum de la Llei d’ús i Ensenyament del Valencià i dels objectius dels currículums de l’Educació Primària i l’Educació Secundària Obligatòria en el sentit d’aconseguir el bilingüisme, la biliteracitat i el pluralisme cultural dels escolars valencians. En molt poques paraules: a hores d’ara i en aquest País, sabem que els programes educatius bilingües són additius –sumen- i els monolingües són substractius -resten.
A pesar de tot això, en l'actualitat solament el 17'2% de l'alumnat de l'ensenyament obligatori segueix programes educatius impartits principalment en la llengua minoritzada. Com a conseqüència tenim resultats com els següents: en 1986 sabia parlar valencià el 49.5 % dels valencians, en 1991 el 51.1% i en 2001 el 49.9%, és a dir no hem avançat gens, estem ben estancats. I això que parlem de coneixement i no d'ús. Sembla que ha arribat l'hora de fer alguna cosa més de les que es fan per la normalització del valencià. Probablement ha arribat l'hora de pensar i d'actuar sense complexos, civilitzadament, educadament, però sense complexos.
Un altre dels objectius bàsics del Congrés era el model de llengua, tant el model lingüístic utilitzat als mitjans de comunicació i a les institucions, com el model de llengua escolar i el d’altres professionals. En aquest sentit s’hi pot trobar a Llengua, societat i ensenyament una ventall d’aportacions ben interessants. Crec que és una qüestió d’importància capital perquè, sense un model lingüístic adequat (ben acceptat socialment i convergent amb els altres subestàndards de la llengua catalana) no és possible cap procés de normalització. Per això l’IIFV no ha estalviat esforços a l’hora de fer una sèrie de propostes en aquest sentit. Entre d’altres coses ha publicat la Guia d’usos lingüístics 1. Aspectes gramaticals, i prompte tindrà enllestida la segona part de la Guia, els Aspectes lèxics. L’IIFV pot i vol ser, per a tots els valencians, el referent per excel·lència pel que fa al model lingüístic que hauríem de fer servir públicament en situacions formals, un referent capaç de garantir un model digne, dúctil i fluid, sense concessions innecessàries a particularismes que dificultarien la intel·ligibilitat entre les diverses varietats geogràfiques de la nostra llengua i sense abandonar una ja llarga trajectòria d’ús, tant en el camp de la literatura com en els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits. Probablement també ha arribat l'hora de parlar i d'escriure sense complexos: segurament, per exemple, no caldria anar pel món escrivint o dient, posem per cas, feina en compte de faena per posar de manifest cap «catalanitat», ni tampoc pobrea en compte de pobresa per posar de manifest cap «valencianitat».
En un altre orde de coses haig de fer referència a les sentències del TSJCV de finals de març i de principis d’abril que reconeixen la titulació de Filologia Catalana com a plenament vàlida per acreditar oficialment els coneixements de valencià. Efectivament era una arbitrarietat del Consell valencià que no tenia cap sentit atés que es tracta d’una titulació reconeguda pel Ministeri d’Educació i equiparada a l’anterior de Lingüística Valenciana. Sens dubte es tracta d'una sentència justa i necessària de la qual ens congratulem.
També haig de fer públic en nom de l'IIFV el nostre testimoni de gratitud a: 1) les universitats de les quals formem part, pel suport que sempre han donat al nostre centre i que esperem continuar obtenint. 2) al senyor rector de la Universitat Jaume I de Castelló que ens honora amb la seua presència. 3) al director i al secretari de la seu de Castelló de l'IIFV i a la resta de membres de la Comissió Organitzadora d'aquesta edició dels Premis de la Crítica, els quals han portat a bon terme tota la tasca a pesar de no comptar encara amb el suficient suport logístic. 4) al senyor Vicent Partal que ens ha fet l'honor d'obrir aquest acte amb un esplèndid parlament, i 5) a Rafael Amorós, l'artista responsable dels guardons escultòrics que simbolitzen els premis.
No vull acabar sense felicitar els nous membres de l’IIFV, tres per cada seu, que de ben segur aportaran nova saba i nova energia al nostre Institut, i sense manifestar que seria desitjable que veiérem els guardonats amb els Premis de la Crítica de l'IIFV com una representació qualificada de tots els nostres treballadors i treballadores de la cultura en qualsevol de les possibles manifestacions i mai com un menysteniment envers la resta d'obres i d'aportacions. En nom de l'IIFV la meua enhorabona anticipada als autors premiats així com a les editorials i a les institucions que els han servit de plataforma i també l'encoratjament més entusiasta a tots els que han publicat o realitzat alguna obra o activitat en valencià o a favor de l'ús i de la dignificació del valencià. Moltes gràcies.
Director de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Director de la Seu de Castelló, Secretari de la Seu de Castelló, Sr. Vicent Partal Benvolguts amics i amigues:
Per a la Universitat Jaume I és un motiu de satisfacció poder acollir, de nou, aquest acte de lliurament dels Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Aquests premis, totalment consolidats en la seua setena edició, estan contribuint, sens dubte, a la normalització lingüística i cultural del nostre país. El treball de l’Institut, contribueix a la noble tasca de fixar la normativa de la nostra llengua, no tindria sentit si aquesta comesa no anara acompanyada d’un creixement del llenguatge i de l’obra literària en català, objectiu que aquests Premis sens dubte ajuden a aconseguir. Per tot això, la meua felicitació a l’Institut i també als jurats dels distints guardons que avui s’entreguen.
Vostés saben que el treball en la normalització en l’ús i coneixement de la nostra llengua ha sigut des dels seus orígens un dels trets amb què ha volgut dotar-se la nostra universitat i és per això que és també un motiu de satisfacció per a nosaltres el fet que aquest acte servesca per a difondre les diverses obres que contribueixen a dignificar la llengua i la cultura del nostre àmbit lingüístic més pròxim. Les aportacions dels guardonats en són un bon exemple.
Finalment, vull felicitar les persones premiades avui per l’Institut, i volguera aprofitar aquest acte per a animar-los a tots a seguir pel camí mamprés que serà reconegut, més enllà d’aquests guardons, per la gratitud de les generacions pròximes. Enhorabona, per tant, a Frederic Chaume, Joan Francesc Mira, Xaro Vidal, Josep Fluixà, Joan Vicent Martínez, Antoni Lluch i al setmanari El Temps, no només pels premis, sinó pel seu exemple per a tots nosaltres.
Moltes gràcies.