VI Premis de la crítica

Parlaments

• Discurs de Enric Lluch en representació dels premiats
• Discurs del Director de l'IIFV
• Discurs del Rector

Acta de lliurament dels Premis

Discurs de Enric Lluch en representació dels premiats

Excel·lentíssims senyors, Il·lustríssims senyors, senyores i senyors:

Ara fa tres anys, el meu paisà de sang Martí Domínguez parlava en nom dels premiats en aquest mateix campus a propòsit dels III Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i ho feia en un clima d’expectació pels esdeveniments de caràcter lingüístic que aleshores anaven covant-se al cap i casal i que, pel temps, van produir una llocada singular que començà a piular sense massa repertori i que, de tant en tant, encara toca d’oïda. Vist des de l’ara mateix, una llocada que ha conviscut amb llistes de paraules prohibides, problemes per al món editorial, recerques d’estàndards màgics, polítiques lingüístiques erràtiques i abundants pseudofilòlegs amb tendències inquisitorials, amb un únic objectiu: la fragmentació de la unitat de la llengua i la recreació d’un híbrid lingüístic que deixara satisfets els opositors de sempre i els arribistes de tota la vida. Una mena de política lingüística a l’estil de l’Estatut Reial d’Isabel II, que pretenia ser una constitució sense ser-ho i que aconseguí deixar perplexos tant a uns com als altres. Una tendència a tirar pel carrer del mig que ha pogut significar l’incompliment d’un Pacte pel Valencià que pretenia promocionar el coneixement i la utilització pràctica de la llengua amb uns resultats que s’han traduït en projectes de supressió d’autors nascuts fora del País Valencià, projectes de desautorització de la llicenciatura de Filologia Catalana dins dels requisits lingüístics o intents de proscripció de determinades formes lèxiques o morfosintàctiques.

Si la situació lingüística resultava difícil quan en parlava Martí Domínguez no ho és menys a hores d’ara la situació cultural: els índex de lectura en general i de lectura en la nostra llengua en particular són, objectivament, preocupants. En aquest sentit, és ben sabut que la nostra taxa de lectors és de les més baixes de tot l’Estat de manera que més de la meitat de la població no llegeix llibres mai, o quasi mai. Però no solament això: som el territori amb llengua pròpia que menys llibres adquireix –i llegeix– en el seu idioma (menys de la sisena part dels lectors compra llibres en valencià).

I per si en faltara alguna cosa, els mitjans de comunicació rematen la feina i ens ofereixen un panorama que, aleshores, ja s’albirava desolador. Ara mateix els espais televisius en la nostra llengua, els textos escrits en premsa i els programes de ràdio, són únicament testimonis, això sí, molt dignes i demostratius de les possibilitats de la nostra llengua com a instrument de comunicació en qualsevol tema, però funcionant a l’estil guerriller dins d’un món mediàtic majoritàriament en la llengua dominant que- sobren aclariments-, és el castellà. Pel que respecta a les programacions cal dir que són figues d’un altre paner que no mereixen, ni tan sols, una sola paraula de més.

Però, tot i que la situació lingüística i cultural, no és el terreny millor adobat, almenys teòricament, per a treballar la investigació, per a la creació literària, per a la difusió cultural en la nostra llengua o per al desenvolupament de les arts escèniques- tampoc ho era quan en parlava Martí-, cal mantenir una actitud optimista perquè, afortunadament, dóna la sensació que la realitat i la convicció en què viuen la major part dels creadors, investigadors, editors, artistes i intel·lectuals del nostre país i en la nostra llengua queda allunyada de disposicions absurdes o maniobres màgiques i, mentrestant, tracten de continuar fent, en la mesura de les seues possibilitats, el que sempre han fet i de la manera més digna. Potser, perquè de sempre han cregut i encara tenen força per a creure que una llengua mai no podrà ser dissenyada des de cap despatx ni mitjançant acords polítics, senzillament, perquè una llengua és patrimoni del poble que la parla, que l’escriu i que la viu, i perquè, de manera lliure i conscient, han optat per formar part i cos d’una cultura pròpia i estimada que no necessita massa reglamentacions ni miracles filològics cuits dins de la caldera màgica de la política. Qui opere d’una altra manera o amb altres interessos que no siguen l’estima per la nostra llengua, el temps i la història els passarà l’oportuna factura.

Però, sovint, els donyets que regeixen els destí tenen capritxos estranys que ens ajuden a seguir caminant amb optimisme. Enguany, en aquesta sisena edició dels Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, han volgut tirar-nos una maneta, per augmentar aquest optimisme de què parlava: la figura de Manuel Sanchis Guarner, iniciador d’aquest Institut, reapareix amb força i vivor en l’obra de Santi Cortés Carreres, com volent-nos recordar qui som i cap on volem seguir caminant. La societat més apropada i actual en què tractem de viure i sobreviure, massa vegades limitada per accions i omissions, apareix reflectida d’una manera magistral de la mà de Ferran Torrent. La constància davant de les situacions difícils, la capacitat de crear i, fins i tot, d’exportar propostes estètiques i escèniques queda palesa en Moma Teatre. Les possibilitats de la nostra llengua com a eina de difusió cultural queda demostrada, una vegada més, amb l’obra d’Antoni Ariño i Vicent Salavert. La força de la guerrilla, entesa com a model a seguir pels distints mitjans de comunicació té un referent clar en el programa Medi Ambient de Punt 2...Tan sols queda per demanar que una gran deessa, potser la nostra mare terra, ens siga propícia i continue donant-nos optimisme per a seguir endavant pensant, fent i estimant en la nostra llengua i saltant per damunt dels entrebancs que, fruits de maniobres estranyes, encara puguen presentar-se.

Gràcies en nom dels premiats i bon dia a totes i tots.

Discurs del Director de l'IIFV

Excel·lentíssim senyor rector magnífic de la Universitat d’Alacant, excel·lentíssim senyor vicerector de la Universitat de València, il·lustrissims senyors i senyores, senyores i senyors, col·legues, amics i amigues:

Un any més, próxima la data emblemàtico del 23 d’abril, dia del llibre, ens reunim en un acte académic amb motiu de la concessió dels Premis de la Crítica que l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana va instituir fa ara sis anys. Uns Premis amb els quals les universitats valencianes de les quals forma part aquest organisme pretenen reconéixer, amb la independència i el rigor acadèmics de la institució universitaria, alguns dels exponents més reeixits de la producció filològica, literària i cultural valenciana de l’any anterior produïts en la llengua pròpia i històrica del país. Els nostres són uns premis intencionadament simbòlics, no crematístics, sense altre prestigi ni altra grandesa –i no haurien de ser pocs– que els que els guardonats i la societat li vulguen concedir al reconeixement de qualitat atorgat per les universitats valencianes que compten amb estudis filològics.

Al llarg de les cinc edicions anteriors han estat premiades novel·les com El secret de Goethe, de Martí Domínguez, o Quatre qüestions d’amor, de Joan Francesc Mira; poemaris com Elegia de pedra trencadissa, de Maria Beneyto, o L’instant etern, d’Enric Sòria; llibres d’assaig com Bestiari, de Martí Domínguez, o Un cristall habitat, de Joan Garí; textos de literatura infantil i juvenil d’autors especialitzats tals com Àlan Greus, Enric Lluch, Mariano Casas, Empar de Lanuza o Joan Pla; obres dramàtiques com Trilogia d’exilis, de Manuel Molins o Silenci de negra, de Josep Lluís i Rodolf Sirera; plataformes teatrals com la Sala Escalante de València o la companyia Pluja Teatre; traduccions com la de la Divina comèdia de Dante feta per Joan Francesc Mira; l’activitat periodística de Francesc de Paula Burguera, de Bemat Capó, dels programes "Colp d’ull" de TVV o "Comarca a comarca" de Ràdio 9, del Comité de Redacció de Canal 9-TV o del periòdic electrònic Vilaweb; o, en fi, estudis lingüístics i literaris de la rellevància de L’Ausiàs March llatí, de Marco Antonio Coronel, el Diccionari pràctic d’ús del valencià, dirigit per Josep Lacreu, la Introducció a la fraseologia. Aplicacions al valencià col·loquial, de Pelegrí Sancho Cremades, l’edició del Dietari de Joaquim Aierdi, de Vicent Josep Escartí o Ideologia i conflicte lingüístic, editat per Toni Mollà.

No hi ha dubte que tots quants s’han fet creditors fins ara dels Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, als quals hauríem d’afegir també els que anem a premiar hui, així com les editorials que els han servit de plataforma, constitueixen un element d’importància cabdal per a la consolidació de l’idioma propi dels valencians com a llengua de cultura, és a dir, com a llengua apta per a tots els àmbits de la comunicació formal, la qual cosa és un requisit imprescindible per a la supervivència de les llengües en l’era de la informació i de la comunicació que vivim i ens aclapara. Així mateix, aquesta producció editorial és, per altra part, el millor antídot contra qualsevol temptació d’esquarterament absurd, per injustificat i poc funcional, de la tradició lingüisticoliterària que ens és propia. Sense ànim d’avançar-vos els destinataris dels premis d’aquesta edició, que donarem a conéixer dins d’uns instants, puc assegurar-vos que el conjunt dels autors i de les obres seleccionats constitueix un esplèndid tapís que, a més a més de la vàlua intrínseca dels elements que l’integren, esdevé un paradigma de la vitalitat, varietat i qualitat de la producció editorial i cultural valenciana, la qual, no obstant, potser contrasta amb l’entrebancat procés d’extensió de l’ús social de la llengua, encara molt deficitari, a pesar dels esforços continuats de diverses institucions i entitats, entre les quals les universitats valencianos ocupen, des de fa molt de temps, un indiscutible lloc d’avantguarda.

En aquesta ocasió l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana ha cregut convenient concedir cinc premis, corresponents, respectivament, a les modalitats de: 1) creació literària, 2) arts escèniques i cinematogràfiques, 3) literatura per a infants i joves, 4) estudis lingüístics i literaris, i 5) comunicació i difusió cultural. A tal fi han estat nomenades sengles ponències de tres membres, integrades per investigadors del propi Institut i per personalitats competents alienes a aquest centre universitari, les quals han elaborat les corresponents propostes raonades que han servit de base a la selecció definitiva d’obres guardonades per part del Consell Científic de l’Institut en la reunió del 3 d’abril d’aquest any. Per altra part, l’acte de lliurament dels Premis, que en les dues primeres edicions va ser organitzat per la Universitat de València, en la tercera per la Universitat d’Alacant, en la quarta per la Jaume I i en la cinquena per la Universitat de València, retorna hui a la Universitat d’Alacant, institució que, des de la primera hora, ha donat un suport digne d’encomi a totes les iniciatives del nostre organisme de recerca.

Com ja sabeu, el primitiu Institut de Filologia Valenciana va ser creat en 1978, per iniciativa del mestre Manuel Sanchis Guarner. Un Institut que Sanchis va projectar com a òrgan de referència normativa de la llengua catalana al àmbit territorial valencià, com a plataforma editorial de recerca lingüística i literària especialitzada i com a nexe entre la institució universitària i la societat valencianes en relació a la llengua pròpia.

Han transcorregut molts anys i aquell primitiu Institut ha experimentat transformacions de naturalesa molt diversa. La més important es va produir en 1994, quan, per disposició de la Generalitat Valenciana, i a proposta conjunta de les universitats de València, d’Alacant i Jaume I de Castelló, es convertia en un Institut Interuniversitari adscrit a aquestes tres universitats. En l’actualitat formen part del centre vint-i-set investigadors de ple dret, a més d’una vintena llarga de col·laboradors, que es vinculen a l’organisme a través de diversos i variats projectes de recerca. Tot plegat constitueix una gens menyspreable massa crítica que estem obligats a preservar, a optimitzar i a rendibilitzar al màxim, perqué puga seguir sent un referent útil al saber filológic i a la societat valenciana.

L’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, d’acord amb el conveni que el crea, és la màxima autoritat acadèmica de les tres universitats de les quals forma part en matèria de lingüística valenciana. Es per això que, tenint en compte la imbricació necessària entre la universitat i la societat a la qual serveix, l’Institut va aprovar, en 1999, l’elaboració d’una Guia d’usos lingüístics del valencià, formada per un primer volum centrat en aspectes gramaticals, del qual ja s’han fet dues edicions, i per un segon dedicat als aspectes lèxics, que a hores d’ara es troba en un avançat procés d’elaboració. L’objectiu d’aquesta obra és dotar als usuaris del valencià, i de manera especial al món de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació, d’un instrument orientador sobre l’estàndard de la nostra varietat idiomàtica, és a dir, sobre el model lingüístic que, des de la perspectiva universítària, els valencians hauríem de fer servir públicament en situacions fomnals. No es tractava de fer una gramàtica o un diccionari a l’ús, sinó una "guia" sobre qüestions bàsiques que, de manera didàctica, pogués servir de pauta orientadora per a l’ús digne i correcte del valencià. I no es tractava tampoc de partir de zero, ja que, al llarg del segle XX, els valencians hem tingut la sort de disposar d’un bon nombre de gramàtics i lexicògrafs ben orientats, com ara Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Germà Colón, que han anat configurant un corpus doctrinal propi, basat en els usos genuïns valencians, pero, alhora, plenament inserit en el conjunt general del que, des de fa molt de temps, la romanística internacional denomina llengua catalana, concebuda aquesta com el sistema lingüístic que conformen, fonamentalment, els parlars valencians, catalans i balears.

La societat valenciana disposa, a partir d’ara, d’un instrument pràctic per a l’ús quotidià de la llengua i per a resoldre els problemas més habituals que aquest suscita dins l’àmbit territorial valencià. I aixó, és clar, sense perjudici de la funció normativitzadora oficial de les instàncies previstes en l’ordenament jurídic, és a dir, l’Institut d’Estudis Catalans, a través de la seua Secció Filológica, i la recentment constituïda Acadèmia Valenciana de la Llengua. En la situació que ens ha tocat viure, en la qual, dissortadament, assistim encara a algunes actuacions inoportunas, per innecessàries, que no contribueixen gens ni mica a la solució del conflicte lingüístic que durant décades patim els valencians i valencianes, sempre seran pocs els esforços dels uns i dels altres, de tots sense excepció, a l’hora d’aportar elements de concòrdia, científicament fonamentats i socialment productius, dins d’un debat seré i lliure de pressions polítiques i d’instrumentacions partidistes. La Guia d’usos lingüístics ha nascut amb aquesta voluntat i amb aquest propósit, i l’Institut seguirà estant, com fins ara, a disposició de la societat i, molt particularment, d’aquelles institucions i entitats que vulguen beneficiar-se del seu treball, dels seus recursos humans i materials i de la seua ja sòlida experiencia. Seria un greu error pensar que l’IIFV ja ha perdut la seua raó de ser ran de la creació de l’AVL; ben, al contrari, ara més que mai és quan tenim la responsabilitat històrica de posar totes les nostres energies i tot el nostre bagatge intel·lectual al servei de solucions imaginativas que permeten la construcció de ponts sólids de diàleg entre tots els sectors implicats en el fet lingüístic valencià, que possibiliten l’aproximació de postures des del rigor científic exigible a la institució universitària i des del respecte vers tot el que cada institució i entitat representa.

Mentre intentem avançar pel camí de síntesi assenyalat, l’Institut prossegueix la seua activitat investigadora i docent a) a través de les sèries de publicacions que, amb el temps, s’han guanyat un prestigi reconegut (les revistes internacionals de Filologia Caplletra i Catalan Journal of Linguistics (aquesta última en coedició amb la Universitat Autònoma de Barcelona), la "Biblioteca Sanchis Guarner" d’estudis i edicions crítiques, la col·lecció d’actes congressuals "Symposia Philologica", la col·lecció de despullaments lèxics electrónics de texts "Concordances dels Clàssics Valencians" i la revista d’actualitat bibliogràfica Caràcters), b) a través de l’organització de congressos i trobades científiques tals com el VII Col·loqui Internacional sobre Problemes i Mètodes d’História de la Llengua, el recent Homentage a Vicent Andrés Estellés, amb motiu del desé aniversari de la seua mort, o el Congrés Internacional de l’Associació Hispànica de Literatura Medieval, que celebrarem a la Universitat d’Alacant el pròxim mes de setembre, i c) a través, finalment i entre altres activitats, de l’oferta de cursos i seminaris especialitzats o l’emissió de dictàmens científics referits a l’àmbit d’estudi que li és propi.

No vull acabar aquesta intervenció sense fer públic, en nom de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, el nostre testimoni de gratitud sincera: a) a les universitats de les quals formem part, pel suport que sempre han donat al nostre centre i del qual aspirem a seguir sent-ne creditors; b) al senyor rector de la Universitat d’Alacant, que ha accedit a honorar-nos amb la presidencia d’aquest acte, així com al vicerector de la Universitat de València que també ens acompanya; c) als membres de la comissió organitzadora d’aquesta sisena edició dels Premis de la Crítica i al personal d’administració i serveis de la Universitat d’Alacant que els han donat un eficaç suport logístic; d) als estimats col·legues Joan Veny i Lídia Pons, catedràtics de la Universitat de Barcelona, que ens han fet l’honor d’obrir aquest acte amb la presentació del flamant i ben solvent Atles lingüístic del domini català; e) i, com no, a Rafael Amorós, l’artista responsable dels guardons escultórics que simbolitzen els premis.

La meua més sincera enhorabona anticipada als autors que, tot seguit, van a rebre els premis, als quals tinc la satisfacció d’enunciar-los que, tal com hem començat a fer des de la cinquena edició d’aquests premis, seran invitats a presentar i difondre les seues obres en les nostres universitats al llarg del curs vinent, així com a les editorials que els han servit de plataforma.

I ara, amb el permís del senyor rector, us pregue que substituïu l’aplaudiment protocol·lari, que reservarem per als guardonats, per un minut de silenci en memòria de totes les víctimes innocents de l’enutjós conflicte bèl·lic iraquià, víctimes absurdes dels qui han avantposat la força de les armes a la de la paraula, el més poderós instrument de pau, civilització i civilitat al qual tots els presents retem culte.

Discurs del Rector

Distingides autoritats acadèmiques,

Distingits col·legues,

Benvolguts estudiants,

Amics tots:

He d'expressar la gran satisfacció que sent, en nom propi i en nom de la Universitat d'Alacant, per aquest acte. La satisfacció és doble: per una banda, per tractar-se d’un acte, potser, dels de més incidència social de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; i, per una altra, per ser uns “PREMIS DE LA CRÍTICA”. Permeteu-me que pare atenció a aquest últim aspecte –després atendré al primer—: crec que no se’ns escapa a ningú la importància del terme, del concepte i de la realitat de la “crítica”, i més en l’actual context nacional i internacional.

“Crítica” vol dir “judici”, “opinió", en definitiva, “pensament”, “reflexió” i “voluntat” per analitzar les coses, per intentar millorar-les amb les úniques armes vàlides: les de la força de la raó. Uns “premis de la crítica” com aquests, lliurats al si d’un institut interuniversitari encarnen el principi universitari del poder de la raó, de l’atenció a diversitat i a tot allò que és contrari a un principi especialment perillós: el pensament únic.

Justament en aquests moments en què el món contempla amb horror guerres, morts d'innocents, la transgressió sistemàtica dels drets humans, l'uniteralisme; la millor contribució que els governs del món poden fer a la causa de la pau de la justícia al món, i d'un desitjat ordre mundial sota els auspicis de l'ONU, no pot ser altra que la de la necessària prudència i mesura en l'aplicació de les lleis, i, en especial, aquelles que impliquen la irreversible privació de la vida. En aquest sentit, fa uns dies vam expressar verbalment a l'ambaixada de Cuba a Espanya la nostra preocupació per les condemnes imposades a ciutadans cubans. Ara les notícies rebudes ens obliguen a plantejar la nostra més enèrgica protesta pels judicis sumaríssims i el posterior afusellament de ciutadans cubans.

Permeteu-me ara que us parle de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. L’Institut té una raó de ser, a més a més de ser un centre de recerca de qualitat. En l’actual procés de potenciació del valencià, en què s’han de fixar les bases de la llengua estàndard i afermar-ne l’ensenyament, s’han d’establir bases de col·laboració amb altres dues institucions de gran importància: l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta col·laboració s’ha de realitzar sempre des de la lleialtat, l’honradesa i amb atenció a la rigorositat científica.

En aquest sentit, faig constar la disponibilitat de la Universitat d'Alacant a participar o a col×laborar en qualsevol iniciati­va que tinga com a objectiu la recuperació i la potenciació del nostre patrimoni cultural i lingüístic, sempre fet amb criteris rigorosos i científics, com fa l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i com són aquests premis.

Per tot plegat done la meua més sincera felicitació a l'Institut Interuniversi­tari de Filologia Valenciana i, en concret, als premiats en aquesta VI Edició dels Premis de la Crítica.

Crec, per acabar, que no res millor que la intervenció que hem escoltat a càrrec del Dr. Joan Veny i de la Dra. Lídia Pons. Ens han presentat l’Atles del Domini Lingüístic del Català, obra de vital importància precisament per tot el que acabem de dir: treball científic fet amb rigoristat, que ha comptat amb la col·laboració d’especialistes de gran magnitud i que ens permet conéixer al detall la realitat de la llengua que parlem. Com deia un altre clàssic de la literatura catalana que va escriure la seua obra al País Valencià (a Xirivella, precisament), el cronista Ramon Muntaner, amb obres com aquest Atles “s’és cosa feta d’honor per al nostre segle.”

Vaja la meua enhorabona i, si m’ho permeteu dir com ho fan a Mallorca –i donar-li un doble sentit en funció de tot el que celebrem en aquest acte—, “per molts anys!”. Entre tots farem mans i mànigues perquè així siga.

Moltes gràcies.